Buscar
  • Roser Tordera

UN I DOS


Fa un temps vaig veure un documental per TV3 que es qüestionava si l’altruisme és innat en els humans o s’aprèn. M’agradaria enllaçar el documental però no l’he sabut recuperar (si algú el troba o en sap el nom li agrairé que l’afegeixi als comentaris, diria que era fet per la BBC). Van ser molt reveladors els resultats d’alguns experiments amb nens ben petits, fins i tot de mesos. La majoria de nens ajudaven sense rebre cap recompensa a canvi. Però quan afegien un experiment previ els resultats canviaven: primer demanaven a la criatura que escollís entre dos ossets de peluix. Un cop l’infant distingia entre el peluix preferit del peluix que no, ja només ajudava l’osset que era “dels seus”.

Aniré al gra, les conclusions que vaig treure són que els humans tenim una tendència innata a l’ajuda mútua i la col·laboració fins que comencem a separar-nos. Quan hi ha un “nosaltres” i un “ells” la cosa es complica. Llavors l’ajuda queda reservada pels nostres. Però, és possible viure sempre en la consciència d’unitat sense diferenciar-nos?


Personalment, penso que el procés de diferenciació és necessari per al creixement saludable. Des de la psicologia, per exemple, parlem de la necessitat del procés d’individuació per a que una persona arribi a madurar com a adulta. I per distingir el jo del no-jo cal construir límits que separin. Si ho prenem des de la perspectiva del llenguatge, les paraules són la base de la comunicació i cada paraula vol dir una cosa i no una altra. Per exemple, per dir la paraula “casa” hem de saber què és una casa i què no és una casa. És a dir que hem de separar i diferenciar. Encara més, per poder pensar necessitem classificar les coses, distingir una cosa d’una altra. I aquí comença la construcció de la separació.

Així doncs, les “fronteres” són necessàries per garantir la integritat, alhora que hem d’incorporar la consciència d’unitat col·lectiva per generar dinàmiques de comprensió i col·laboració amb la resta. Com més gran pugui arribar a ser el sentiment que tots som un, més difícil serà tenir actituds de discriminació envers els altres i més ganes tindrem de contribuir al bé comú. Per tant, es tracta de poder nedar amb flexibilitat entre els pols d’unitat i separació, o entre igualtat i diferència.

En aquests temps en què la major part de la societat catalana vol decidir el seu futur lliurement, he observat una postura majoritària en les persones que votaran SÍ que trobo molt saludable: la reivindicació d’uns límits que garanteixin el respecte per la nostra idiosincràsia i els valors democràtics, juntament amb la conservació de l’estima i els lligams emocionals amb la resta d’Espanya.

#Reflexionspersonals #PsicoteràpiaIntegradoraHumanista

53 vistas

Roser Tordera · 690 66 39 57 · roser.tordera@gmail.com

© Consciència i Psicologia Integral. Tots els drets reservats